Mare de Déu!

He aprovat l’examen del Nivell C de Català.

No sé com collons ho het fet, però ho he fet!

Ara, he de buscar molt més seriosament l’informació que necessito, per saber exactament que és que demanen dels professors d’Anglès, a les escoles públiques. Encara que no tinc el CAP, espero que el fet que tinc el Nivell C i el certificat de TEFL i que sóc angloparlant nativa, amb més de tres anys d’experiència fent classes específicament pels nens catalano- i castellanoparlants, estigui prou per convertir-me en una opció atractiva pels directors de les escoles. Anem a veure si és així o no.

Després d’un més a Escòcia (molt molt maco, aquell país), he deixat massa temps aquest pobre bloc, però intentaré a mantenir-lo millor, a partir d’ara. Us prometo!

Per començar, aquí teniu unes fotografies del meu viatge escocès. Mostren unes de les característiques més famoses d’Alba (el nom d’Escòcia, en Gaèlic escocès): espai verd, els llacs, les ruïnes antigues, el fred i els núvols amenaçadors! 😀

 

A més, fa anys que m’encanta el banjo. Al final, n’he comprat un i ara, fa gairebé tres setmanes, estic aprenent a tocar-lo. Aquest és el banjo que he comprat:

Bé, això és tot per avui. Tinc molta feina de fer i voldria aprofitar el fet que, avui,  tenim festa aquí a Sitges, perquè és Santa Tecla. He de practicar el banjo, escriure correus a la meva família, buscar un pis, planejar un viatge a Nova Zelanda (per Nadal) i decidir el que faré amb la meva vida!

A més, a més, justament he tornat a reprendre el Mandarí, perquè pugui afegir-lo a la llista de idiomes entres els quals puc fer traduccions. Vaig estudiar el Mandarí quatre anys a la universitat, però a partir de aleshores, l’he perdut gairebé del tot, per culpa de no utlitzar-lo. Això m’entristeix molt, en part perquè m’encanta saber els idiomes i en part perquè vaig emprar energia, temps i diners aprenent-lo – quin malbaratament si el deixès sense intentar a recobrar-lo de la profunditat del meu subconscient (que, de moment, l’està guardant zelosament ;D).

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

Estic a Escòcia!

Més específicament, estic a Inverness (Inbhir Nis), a la casa de la meva tieta.

Avui, he conegut a ella, dos dels meus cosins i els seu fills. Estava una miqueta preocupada abans d'arribar aqui, però són molt macos, tots!

Inverness  és molt bó i avui, al matí, he trobat la cosa més perillosa del món; una botiga de llibres de segona mà! De fet, és una cafeteria també i, per això, després de comprar només dos llibres (un miracle d'autocontrol!), he pres un bol de sopa casolana amb pa rustic. Una bona experiència!

Bé, el fill de la meva cosina vol el portàtil, doncs ara marxo.

Publicat dins de Família, La vida, Viatges | 1 comentari

Uf, quant de temps!

Tenia la idea de escriure a aquest bloc cada dia, quan el vaig crear, però la veritat és que quasi cada vegada que em faig aquest tipus de promesa, me l’interromp la vida!!!

He passat aquest mes molt, però MOLT,  atrafegada.

He fet un curs intensiu de TEFL (la qualificació oficial d’ensenyar Anglès) que m’ha agradat molt, però que m’ha demanat molta feina i energia. Moure de unes tres o quatre hores de treballar cada tarda a un curs que és fa els cinc dies laborals de la setmana, de les 10 fins les 16:00 o les 19:00 (depèn del dia), justament quan el temps ha recordat, per fi, que estem a l’estiu… gairebé m’ha col·lapsat, tan la ment com el cos!

A més a més, estic planejant el meu viatge d’estiu a Escòcia (en teoria, perquè la veritat és que no he fet gaire per organitzar-lo; ni tan sols he reservat els vols!) i també estic fent un curs de periodisme a distància i, damunt de tot això, he de buscar un nou pis abans d’anar a Escòcia (cosa que no passi, em sembla!)

Però, bé, la meva vida podria ser molt pitjor, oi?!

El curs de TEFL m’ha ajudat molt. Era una classe de noies només i em sembla que era la més gran. No m’importa gaire, excepte que hi havia algunes que van tractar al curs una miqueta com una festa o un joc. M’al·lucina  aquesta actitud; no només perquè prenc molt seriosament el tema d’educació, sinó perquè tothom havíem pagat molts diners per fer el curs i malgastar l’oportunitat, sobretot quan has pagat molt, em sembla una cosa estúpida.

Una altra cosa que vaig observar era que unes de les més joves de la classe eren molt sensibles a tot, sobretot quan es sentien desafiades. Un dia, vam parlar del tema d’ensenyar nens i una d’elles ens ha dit que es diu que si no aprens (o, com a mínim, estàs exposat a) els sons d’una llengua entre les edats de 0 i 3 o 4 anys, mai els aprendràs. Doncs, segons la meva experiència (és a dir, les llengües que he après o que estic aprenent i les experiències  d’altra gent que conec), això no és la veritat. És molt més difícil, sí, i potser més rar que ho aconsegueixis, però no impossible. Per això, després de la classe, li vaig preguntar d’on havia agafat aquesta informació perquè, encara que no estic d’acord amb una teoria, sempre m’interessa saber més del que els experts estan dient de l’assumpta. Em va sorprendre bastant que va acabar molt ofesa, com si li havia hagués criticat personalment! Li vaig fer la pregunta en la manera més dolça que podia, perquè ja sabia prou de la seva personalitat que esperava una reacció no totalment positiva, però malgrat això, ho va rebre com una crítica. Em sembla que, al final, li vaig fer entendre que no era pas una crítica personal, però…

Hi ha altres exemples també, en els quals una o l’altra de les companyes de la classe va tornar a ser emocional o ofesa sobre coses inapropiades (bé, des de la meva punt de vista, és clar!) No sé si és l’edat o el fet que era tot un grup de noies. La veritat és que, normalment, evito estar massa temps amb només dones. És una situació molt estressant per a mi perquè, molt sovint, tracten a totes les interaccions que tenen entre elles com una competició. A més, a més, ‘juguen brutament’ molt més que no pas els homes!

PERÒ, malgrat aquests aspectes, he gaudit molt del curs i he conegut gent molt maca també (és clar que no era pas un grup d’harpies amb l’excepció de la Pip, l’àngel! De fet, hi havia moments en els quals em vaig adonar qua havia de tancar la boca jo mateixa. :D). Vam tenir tres professors molt bons que  fan bé i seriosament la feina, però que són bones persones també. Quina diferència fa, tenir un/a professor/a que té un bon sentit de l’humor, empatia i una actitud molt servicial.

El divendres passat va ser l’últim dia del curs i vam anar tots a un restaurant libanès per fer un dinar (el nostre ‘final supper’, tot i que encara no puc decidir qui era el Jesús… ;D). Va ser un dinar molt agradable i relaxat i el menjar era boníssim.

Pel que fa al meu viatge a Escòcia, estic pensant en la millor combinació de les coses que voldria fer-hi: veure el país, experimentar (i practicar una miqueta!) la llengua escocesa, conèixer als parents que hi tinc, anar a veure un grup de música escocesa que m’agrada molt (que es diu Shooglenifty) i fer una miqueta de recerca genealògica, a Edimburg i a Glasgow. Al principi, un més em va semblar suficient temps per fer tot, però com més penso en el tema, menys segura estic d’això!!! Però no passa res. Al cap i a la fi, la gràcia del viatge serà anar a un altre lloc, sense l’estrès i les coses quotidianes que tinc aquí – en part perquè necessito un descans, després de l’any que he passat i en part perquè he de pensar en el futur; el que voldria fer i on voldria fer-ho.

Bé, això és tot per avui. Voldria escriure sobre el cap de setmana que he passat, amb uns dels meus parents que estan a Barcelona de moment, però guardo tot això per una altra entrada, perquè tinc feina de fer!

Publicat dins de La formació, La vida, Viatges | 3 comentaris

Crec que he suspès l’examen de Català. :(

Hi havia un munt de paraules i frases que no coneixia.

Em sembla que he fet bastant bé els dos escrits, però.

A diferència de l’any passat (quan vaig fer tot l’examen el mateix dia), he de tornar a Vilafranca per a fer la prova oral, el dissabte que ve. No em preocupa gaire per aquesta part perque, com que l’utilitzo cada dia, el meu català oral no està mal. Malgrat això, he de practicar llegint un text en veu alta (cosa que és molt més difícil que simplement parlar).

Uf, i llavors per afegiment, avuí ha estat el dia més calorós que hem passat aquí, des del començament de la primavera (em sembla que l’estiu està al punt d’arribar). Em roba l’energia.

Publicat dins de Català | 3 comentaris

D’aquí a dos dies faré l’examen del Nivell C – aaarrrrgggghhh!!!

Estic molt menys segura d’aprovar-lo, que l’any passat, perquè el Nivell C és més gramatical que no pas el Nivell B. A més a més, aquest any he estat molt més preocupada amb altres coses i crec que no he estudiat prou bé. Anem a veure.

Altres notícies –

La llei de fumar: El govern ha anunciat que, a partir del dia 1 de gener de l’any que ve, estarà prohibit fumar als espais públics tancats. PER FI!!!

Apart del fet que és molt desagradable (sobretot als restaurants, mentre menjant), per als asmàtics, com jo, és perillós també. Mai no he entès la decisió del govern d’introduir la llei de prohibició gradualment. Tots els altres països que conec que tenen aquest llei la van fer en un cop.  Per exemple, a Nova Zelanda pel desembre de 2003, el govern va anunciar que d’aleshores a un any, fumar als llocs públics (les escoles, els llocs de treball, els resturants etc) estarà terminantment prohibit. Els únics que van queixar seriosament eren uns amos de tavernes. Van argüir que la llei els traurà clients perquè a la gent no li agrada anar a fora de fumar, sobretot al hivern. Però aquest argument manca lògica perquè la gent sempre s’adapta a les noves situacions noves. En la meva opinió, va mostrar una falta d’enteniment dels humans, pensar que la gent pari de anar a socialitzar a les tardes o als caps de setmana, simplement perquè haurien de anar a fora uns minuts per a fumar. Quan va arribar el desembre de l’any següent, uns d’ells van desafiar la llei, deixant que els clients van continuar a  fumar dintre les seves tavernes. Els van posar multes per fer-ho i, al final, van decidir a seguir a la llei. Els únics establiments que van sufrir una perdua de clients eran els que no tenien els diners per construir sales cobertes a fora, pels fumadors. Però fins it tot aquests establiments no van sufrir tant com esperaven, perquè la veritat és que la majoria de la gent prefereix continuar amb el que ja coneix i no pas canviar els habits, si no és necessari.

Examens d’anglès: Els nostres alumnes faràn el seu examen oral d’anglès, la setmana que ve. Després de dos mesos gastant temps i no prenent la cosa seriosament, de sobte s’han començat a atemorrir. Bé, saps que, nenets meus? ÉS MASSA TARD!!!

I això, combinat amb l’estrès general de l’acadèmia i la seva manera de funcionar, m’ha convençut definitivament que hi he de marxar, tan aviat com és posible. Quan acabi l’any acadèmic, el 22 de juny, tindré 5 dies abans del començament del curs intensiu d’ensenyar anglès, que farè al primer més de l’estiu. Utilitzaré aquells dies per pensar seriosament el que faré; on treballaré, on viuré, quan viatjaré a Nova Zelanda per a visitar a la meva família i els amics (i el meu nou nebot o nova neboda, perquè la meva germana gran està embarassada i donarà a llum l’infant els primers de desembre). Tot això demana decisions serioses i no tinc ni temps d’investigar, ni tranquil·litat de prendre decisions tant importants, de moment, amb el cap ple d’examens, classes i, bé, pardals!

I parlant de feina…en tinc molt, doncs ara m’en vaig.

Publicat dins de Català, El món, La feina, La vida | 3 comentaris

Ostres, sembla com si estiguéssim a “El gos dels Baskerville”!

Aquesta tarda ha aparagut, molt ràpidament, una boira impressionant.

Ara el poble sembla més un ermàs anglès (com el del conte del Sherlock Holmes) que no pas un poble de la costa mediterrània!

Publicat dins de La vida, Sitges, Uncategorized | 2 comentaris

El primer ratpenat de l’any!

Una de les coses que sempre m’ha agradat molt de viure aquí a Sitges és la presència, cada estiu, dels ratpenats que venen de les muntanyes del Garraf.

Aquesta tarda, he vist un, mentre estava tornant cap a casa (l’avantage de viure una miqueta a fora del poble és que hi ha més ocells i altres animals, per tot areu). Els ratpenats d’aquí són molt petits; quasi es pot aguantar-los a mà (i no tinc pas mans grans!)

De tota manera, el m’agrada més és estar de peu sota els fanals, on volen els ratpenats, i esperar fins que comencin a jugar ‘chicken’ amb mi. El joc de ‘chicken’, als països anglosaxons, és un joc en el qual dos o més participants competeixen entre ells per veure qui pot estar més temps en una situació de perill, abans de retirar-se del concurs. Usualment, és jugat a la carretera amb trànsit vinent o a les vies fèrries etc.

En el cas dels ratpenats, el que fan és volar molt ràpidament en totes direccions, àdhuc directament als humans, i només es desvien en l’últim moment per evitar xocant amb l’objecte, persona etc que hi ha davant seu. És clar que, amb la capacitat de navigar amb el sonar, saben on són totes coses al voltant seu i poden fer aquest tipus de canvi de direcció amb una velocitat impressionant, però malgrat això…sembla un joc una miqueta perillosa per a un pobre humà lent! 

En qualsevol cas, és un bon senyal que arriba l’estiu. 🙂

Publicat dins de La vida, Sitges | 3 comentaris